Encontres en la tercera fase

La sorpresa

Vaig rebre un correu del meu amic, en Quim, contestant a un de meu, i en el qual afegia –després de proporcionar-me les dades que li demanava, que tenia una sorpresa per a mí que creia que em faria gràcia i fins i tot m’emocionaria.

Com que en Quim era una persona ocupada i pare de família, no solia atabalar-lo gaire amb els meus correus. De fet, ens vèiem menys del que hauriem preferit tots dos potser, però coneixent-nos de feia molts anys, preferiem estalviar les comunicacions pels moments de trobada en que fumàvem una cigarreta plegats al balcó de casa seva, o per quan feiem una mica de música, i vaig preferir esperar.

Així doncs, no vaig gosar preguntar-li de quina mena de sorpresa emocionant i graciosa es podia tractar. Com que havia de ser alguna mena d’esdeveniment que ens hauria emocionat a tots dos, vaig pensar que probablement tindria a veure amb algun amic o amiga del passat que, de sobte –i gràcies a alguna de les xarxes socials que estaven de moda, com ara el Facebook– havia tornata a aparéixer al cap de molts anys.

També podia ser que la sorpresa tingués a veure amb els seus fills, els quals haurien dit o fet alguna mena de cosa que reproduís sensacions i emocions de la nostra pròpia adolescència. Vaig passar alguns dies rumiant, provant d’imaginar els esdeveniments que podrien provocar en tots dos un grat sentiment de record, i que fos sorprenent.

El primer que em va venir al cap va ser una festa de carnaval a Sant Celoni quan només teniem setze o disset anys, en la qual vaig conéixer una noia disfressada de tres de cors de la qual m’havia enamorat i a la que mai més no havia tornat a veure. Però, és clar, seria dubtós que en Quim recordés aquella trobada amb tanta claredat com jo –tot i la meva borratxera– però, tot i així, vaig imaginar que , després de trenta anys, l’havia coneguda i li havia declarat que també ella havia sentit alguna cosa per mi.

En segon lloc també vaig pensar que es tractava d’un antic company de l’institut on haviem estudiat plegats, que li hauria recitat un fragment d’algun escriptor grec o llatí dels molts que ens vam aprendre de memòria gràcies a la tasca pedagògica del nostre estimat professor, l’Àlvaro López Pego, doctor en llengües mortes. De tant en tant encara recordàvem algun d’aquells fragments de diatribes retòriques.

També podia ser que el seu fill gran, en Joan, que a mida que passaven els dies tocava millor la guitarra i començava a enamorar les noies, hagués redescobert per nosaltres una melodia de les que tocàvem i cantàvem plegats entre classe i classe, utilitzant taules, cadires i elements metàlics per fer l’acompanyament de la percussió.

En fi, varen passar els dies i la meva curiositat s’anava inflant i inflant, rememorant les experiències comunes que ens haurien provocat certa nostàlgia en recordar-les, i sorpresa –és clar– en retrobar-nos-les. Ja fos al tren o al metro, a la sala de professors, o al bar prenent un tallat, sovint em venien al cap els records del nostre passat comú i, amb ells, la nostàlgia dels dies viscuts, de les aventures maleguanyades, dels sentiments perduts.

Tornaven noms i rostres, músiques i paraules, imatges de llocs, el pit d’una noia mexicana, la mirada assessina de Manuel Vázquez Montalbán mentre endrapàvem sanvitxos en una conferència que va fer l’estimat Jorge Luis Borges, en fi, una vida i moltes altres vides que passaven davant meu i que em feien témer que la sopresa acabaria sent una altra cosa, un esdeveniment oblidat, potser, que no podria tornar a viure, ni tan sols rcordar sense un ajut mnemònic.

Una nit vaig despertar-me amb un record que em feia mal. Vaig pensar en esdeveniments que no volia tornar a viure, i actes, paraules i paisatges que no volia rememorar. Vaig començar a témer que les emocions que pogués despertar aquell record desconegut resultessin massa feridores, que el passat estava bé on estava, i que fos el que fos allò que en Quim em volia explicar... ja m’ho explicaria.

Van passar setmanes fins que no vam tenir l’oportunitat de veure’ns, i ja m’havia oblidat de la sorpresa. No va ser fins que vam sortir al balcó a fer la cigarreta que em va comunicar allò que l’havia emocionat tant. Vaig escoltar-lo i –efectivament– ho vaig trobar sorprenent. Vaig tancar els ulls i vaig plorar. (Sergi Flotats)

La sorpresa II

Dissabte vam perdre. Sempre dic "vam perdre" o "vam guanyar" com si hi jugués, però qui hi juga és el meu fill gran, que m'ha sortit un bon mig centre. Seria un hipòcrita si digués que mai no he somiat que arriba molt lluny en això de fer puntades de peu a una pilota... somiar és de franc. Malgrat la derrota vaig quedar d'allò més cofoi quan al final del match se'm va atansar un senyor —d'aquest que es poden trobar a tants i tants camps de futbol de les nostres contrades a la recerca de talents esportius—: era el coordinador d'un dels equips importants de la ciutat i em manifestava el seu interès pel meu caganiu. Vam intercanviar telèfons i ens vam acomiadar. Era realment una sorpresa inesperada. La temporada estava sent dura, no fèiem bons resultats i poc em podia pensar que algú es fixés en el meu fill. La sorpresa encara va ser més gran en saber que feia una pila de partits que li anaven al darrere. Vaig tenir una sensació estranya: això que et segueixin sense que tu ho sàpigues sempre pot tenir el seu costat fosc. En arribar a casa, encara amb aquests pensaments ballant-me pel cap, la meva dona em va dir que havia trucat algú que demanava per mi i que tornaria a trucar. No va deixar més dades. Era massa aviat perquè fos la trucada de l'entrenador en qüestió i no hi vaig donar més importància. Me'n vaig oblidar. L'endemà el meu desconegut tornà a donar senyals de vida:

—Bon dia, toperes, saps qui sóc, no?

Vaig quedar astorat, amb l'astorament que ens agafa quan sentim una veu familiar perduda en el record de la memòria, que ens fa dubtar per un moment, però que reconeixem de manera inconfusible. Reconeixia perfectament aquell mal nom i el timbre jovial i rialler d'un amic de joventut del qual havia perdut el rastre feia molts i molts anys. Era la seva veu, sens dubte, però no gosava pronunciar el seu nom, com si temés equivocar-me i em pogués avergonyir. Vaig optar per allò que se sol fer en aquests casos, dir que sí i esperar que el fil de la conversa ens confirmi les nostres sospites:

—I tant, que tal, quant de temps!

Les paraules que van seguir van confirmar, en efecte, que no anava errat, que es tractava del mateix noi de veu jovial i riallera que anava amb mi a l'institut trenta anys enrere. La mateixa veu en un cos que ja es devia apropar als cinquanta. No el podia veure a través del fil, el seu rostre m'era ignot després de tres dècades, fins i tot la seva fesomia d'aleshores em resultava vaga i difusa. Sovint creiem recordar els anys i els instants que hem viscut, la gent que hem conegut, però en moments com aquests t'adones fins a quin punt hem interioritzat els records, les imatges, els fets a força de repetir-los, de convertir-los en mite. Per això vaig recórrer a velles fotografies per recordar un vell company amb qui m'havia unit una gran amistat i que havia desaparegut de la meva vida (i jo de la seva) en la voràgine dels anys. Vam quedar de trobar-nos l'endemà a una cafeteria del centre amb les respectives mullers. Les coincidències de la vida van fer que la meva dona el conegués també de molts anys enrere: records, vivències i rostres diferents als meus que tanmateix evocaven la mateixa personalitat jovial i riallera de l'amic comú. En l'escàs marge de temps que suposa una trobada de dues hores per contar tota una vida, ens vam explicar moltes coses. Ho vam fer amb ànsia, amb desfici, com si se'ns escolés la vida i no ens haguéssim de tornar a veure. Potser era això. Potser era la por que passessin altres trenta anys abans no tornéssim a sentir a parlar l'un de l'altre. Instantànies, gestos, paraules, músiques i poemes de joventut volaven alats i s'esmunyien dins la cambra oculta dels records inesborrables. Fins que ens vam adonar de la nostra angoixa i vam dir, quasi a la vegada, «hem de continuar aquesta conversa aviat». En Jordi, així és diu el meu amic, em va parlar sobretot de la nostra època d'estudiants d'institut i del nostre antic professor de grec, al qual havia retrobat quasi per casualitat en altres circumstàncies de la vida. Entre ells havia nascut una forta amistat: ja no la de l'alumne que admira el mestre, ni la del mestre cofoi amb el deixeble brillant que l'honora, sinó la de dos éssers humans preocupats per l'home i la seva transcendència metafísica; preocupats per déu i el marxisme, la injustícia i la explotació. I em va emocionar saber que havia recopilat els escrits del vell magister i havia editat un llibre pòstum per recordar el seu esperit sorneguer, crític, mordaç i indomable. Em sentia en deute amb el meu amic. Ell havia fet el que jo hauria d'haver fet segurament anys enrere: al capdavall era jo qui havia esdevingut un classicista i no pas ell. Però jo m'havia oblidat dels orígens. Ja passa. Sense ser-ne conscient, l'havia arraconat al fons del bagul on reposa la memòria i havia seguit el meu camí... e la nave va! Ara en Jordi em regalava un pom de flors renovellades convertides en llibre perquè les repartís entre alguns dels companys prodigiosos d'aquella classe que em costa recordar com era. Li vaig dir que ho faria, i ens vam acomiadar tot dient-nos, mig de broma mig esporuguits, que no passessin trenta anys més abans no ens retrobéssim.