PASACALLE DE LA VITA

(NOM, QUE LI AGRADAVA MOLT A LA JUDIT, DEL SEU ÚLTIM GRUP DE MÚSICA)

Escrits

Associació música per viure. Judit Ribas

Wikipedia

Managua (Nicaragua) 1994. D'esquerra a dreta: Judit, Diriana, Jordi, Joan Albert, Isabel, Quetzal, Dolors, Marc.

Palabras para Julia et Flute celtique (Groupe d'Entraide Mutuelle. Villeneuve 19 noviembre 2009): "Il y a de moment très rudes dans la vie. Mais le sens de la vie c'est aller en avant tout simplement"

Últim escrit de la Judit abans del Nadal del 2009

Enllaç a les lectures del funeral de la Judit 1 de gener del 2010

!Confieso que he vivido!

Durant els tres anys de lluita aferrissada contra el càncer la Judit ha fet prova d'un coratge enorme. Ha aprofitat fins l'últim alè de vida per escoltar música, llegir poesies i continuar estimant a tots els que l'envoltavem i a molta altra gent. Va morir sense por i jo estic molt content i orgullós d'haver compartit 24 anys amb una persona tan extraordinària. La poesía i la música, a més de la familia i els amics, és el què més ens ha ajudat. Uns grans amics (!hermanos!) cubans m'envien aquest email que mostren com la Judit va viure fins a l'últim instant i que diuen més d'ella i del seu singular "estar en el món" que el què podría dir el millor dels poetes.

OCTUBRE 2009

Entrañable hermano Jordi:

"[...] Quiero compartir contigo estos mails que me envió Judit en el mes de octubre (2009), es posible que ya los hayas visto, pero si no es así, me parecen que te gustaría tenerlos pues creo que dicen mucho de ella, de su enorme sentido de la amistad, como con ojo observador hace una deliciosa reseña de Londres y de Candem Town, y se le nota muy entusiasmada con la idea de que sus amigos disfruten ese paseo, incluso en la situación en que se encuentra, también están las reflecciones que hacía en ese momento de su vida. Estos mails son el más exquisito regalo que se me pudo haber hecho, sabiendo el momento por el que pasaba, y aquella frase con que se despide en uno Cariños de tu hermanita, es para mí el más fuerte abrazo y el beso que no le pude dar antes de marchar. [...]"

Ramón Herrera.

"Querido Ramón,

¡Qué genial tener noticias directas tuyas! No te preocupes por escribir todo lo que quieras que yo te contesto cuando pueda. Tengo la libertad de la amistad, y no siento absolutamente ninguna obligación de transmitir "partes médicos" ni nada parecido. Sé que piensan mucho en mí y que me sostienen moralmente en esta lucha tan larga y jodida. Es cierto que he estado tan débil que he tenido hasta problemas por ponerme al teléfono a menudo para contactar con la gente que preguntaba por mí, pero ya voy saliendo poco a poco del post-operatorio y aunque sé que tengo que seguir con los tratamientos de quimioterapia ya me voy sintiendo fuerte para afrontarlos.

Me alegró muchísimo saber de esta salida que van a hacer a Londres los cuatro. Por esta situación que estoy viviendo me doy cuenta que en la vida al final cuando "sacas cuentas" lo que queda no son los logros que hayas podido tener ni desde un punto de vista personal, laboral o familiar sino estos recuerdos tan emocionantes como un año nuevo en La Habana, ese jugo de mango que hizo el amigo Ramón después de dejarnos toda la mañana botados en su casa para salir a la caza del mango maduro por todo el Siboney, aquella discusión cuando el amigo estando en Francia en la nueva casa se empeñaba en hacer "trabajo voluntario" como buen revolucionario pues no es de estar tumbados tantos días en el château cuando hay tanto gasto en mano de obra para la casa que vamos a habitar. En fin, que cuando estos recuerdos de amor y amistad son infinitos porque los que nos rodean crean continuamente con su forma de ser tantos momentos mágicos e inesperados que pueblan nuestra memoria desde que éramos niños creo que podemos exclamar con Neruda: ¡confieso que he vivido!

Todo esto te lo digo porque sólo se vive una vez, o sea que si van a celebrar a Londres me parece la mejor de las inversiones vitales, un lujo que me da mucho gusto que se ofrezcan como pareja porque finalmente cuando calculas no se trata de un lujo sino de tirarse a un proyectito loco que te llena durante mucho tiempo de ilusión.

De Londres lo más que yo puedo recomendarles (el resto ya lo saben, seguro) porque lo disfruté de lo más (después del British obligatorio, claro) es el mercado de Camden al norte de la ciudad, que sólo abre los fines de semana. Es uno de los lugares donde más se respira el lado excéntrico de los londinenses.

Como sólo abren el fin de semana hay que decidir: o lo quieres ver con tranquilidad, en ese caso hay que estar allí a las 10 que es la hora en que abren y así puedes ver con calma la mercancía y los vendedores -hay de todo y para todos los gustos pero no hace falta comprar, sólo ver te sumerge en los años 60, 70,.... hasta hoy, es como pasar por el túnel del tiempo londinense- y observar como se va llenando de la marea humana o estás muy poco cansado y te sumerges en ese ambiente donde hallarás música tecno, rap, jazz, todo lo que sea "moderno" o "retro" pero ahí puede resultar un poco estresante, porque es tal la maroma humana y de tenderetes que pasear cuatro personas sin perderse es difícil a nuestra edad. Nosotros escogimos la primera opción llegando en metro (estación Camden Town) y no nos arrepentimos pues fuimos con Diriana y las vacaciones sirven también para hacer acopio de tranquilidad. Hay que tener en cuenta que los días de gran afluencia es difícil salir de ahí por la misma estación de metro (tal es el número de gente que llega que no puedes ni "andar a contracorriente"!) pero en ese caso se toma Mornington Crescent, que es un buen paseo.

Bueno, ya te he organizado un plan en Londres. Esperaré las anécdotas y comentarios. Tenemos que buscar una ocasión de vernos antes de fin de año....[....] ".

Judit.

MUSICA

La historia del meu saxo va començar amb aquesta pel.licula. Ens va entusiasmar el protagonista, un personatge solitari i depressiu que a poc a poc va canviant gràcies a la música del carrer. Jo vaig dir que havía de realitzar el meu somni de tocar el saxo un dia als passadissos del metro i la Judit m'hi va acabar d’empentar. El seu últim regal va ésser un saxo magnific i l’ànima del instrument és com una presència seva.

Després de l'enterrament, un amic em va enviar aquest video possant al missatge:

L'uomo che suona il sassofono

La Judit, que a través de "música en los barrios" va tenir un gran impacte a Managua (Nicaragua), s'hauria emocionat. Res li agradava més que la música de carrer. El dia, que havia començat molt trist, va canviar radicalment després de veure el video:

Una primera cançó dedicada a la Judit:

Solamente una vez..../ Una vez, nada mas/ se entrega el alma/ con la dulce y total renunciación/

y cuando ese milagro realiza/ el prodigio de amarse/ hay campanas de fiesta que cantan/ en el corazón

Enllaç a diversos "pinitos" de saxo, una més de les coses extraordinàries en que m'ha embarcat la Judit

RECORDS PER A NO VIURE DE RECORDS

Estimada Judit!

Explico llegendes andorranes al Quetzal nicaragüenc

DIUMENGE, 17 DE GENER DE 2010 DIARI D'ANDORRA - Mossèn Ramon de Canillo

Quetzal. Diriana. René Cisneros. Nicaragua. Casa de fusta. Llums encesos les 24 hores del dia per espantar els lladres. Germanes enclaustrades en una habitació que els fa de capella, cuina, menjador, dormitori i sala d’estar.

Farmaciola –centre de salut en diem a Canillo– que el poc que té ho forneix el grup Òscar Romero de Sabadell. Una cua de mamàs amb nens als braços. Si no poden tenir la medicina, tindran almenys els consells de la religiosa infermera. Una escola on la mainada assisteix més per tenir un plat calent que per poder obrir un llibre. Alguns ancians s’hi arrepleguen amb l’esperança de rebre un mos de les cuineres voluntàries. Carrers amb aigües grises (aigües de claveguera) en què xapoteja la mainada talment com si fossin aigües d’un parc. Malaltia del còlera que preocupa les germanes i la Judit i el Jordi. Adolescents de 15 anys amb un fill als braços sense un pare al costat. Uns ulls extraordinàriament bells que parlen al cor. Mares a qui la guerrilla els ha fet desaparèixer els fills. Una catedral enrunada per un mal recordat terratrèmol. Cena de la olla de San Rafael, una iniciativa de barri per menjar una mica i a la vegada compartir vivències, poesies, pregàries. Pancartes penjades al carrer per demanar que inscriguin els nadons i per convidar els adults a fer-se un document d’identitat. Excursió al volcà Massaya del parc nacional encara fumejant. A mitja ascensió, el cotxe del Jordi diu prou. Projecte de Mans Unides d’Andorra per bastir clavegueres als carrers com a vacuna contra el còlera. Inauguració de l’obra feta a la plaça major de René Cisneros. Discursos. “Gracias An-dorra”, exclama el polític de torn en la col·lecció de discursos. Infants amb panxes inflades per la fam jugategen al voltant de les quatres fustes que fan de tribuna per als predicadors. Al vespre, tots a casa. Mengem arròs amb frijoles a migdia i frijoles amb arròs per sopar. Explico llegendes andorranes al Quetzal. Durant el dia em passejo amb la Pentax penjada al coll. Jugo a periodista. Se m’obren totes les portes. Escoles atapeïdes amb escolars amb uniforme per servar la higiene. Sales de professors sense taules ni cadires. Cases en què el moble més digne és una hamaca. L’escola de René Cisneros és acollidora. Bonica. Neta. Diumenge al matí. La Judit envoltada d’infants bocabadats escoltant les melodies de la seva flauta.

Quinze dies a casa vostra de Nicaragua, Jordi i Judit, m’alliçonen com no han fet els cinc cursos de teologia al seminari. En les vostres visites llampec a Andorra, heu tingut temps per nodrir les meves vivències amb les esquiades a Soldeu, dinars a AINA i tot un llarg curset sobre teologia de l’alliberament a Sant Cugat. La darrera alegria, Judit, és gran. Em demanes que la Diriana faci de monitora el proper estiu a AINA. Us porto al cor a tots. Diriana, Quetzal, Judit i Jordi, i amb vosaltres les germanes religioses de René Cisneros amb qui Càritas de Canillo continua practicant la solidaritat, i Nicaragua. Compreneu-ho. La mort de la Judit m’ha esquinçat l’ànima. La mort d’una persona estimada, i, a més, si és jove, és una experiència esfereïdora: sents ràbia, impotència, incredulitat, buidor, immensa tristesa, desconcert, talment com si s’hagués esborrat el camí de la vida, i no sabessis per on avançar. Somiem en tu, Judit. Ens despertem i no sentim la teva música a la Fundació Reig, com ens delectà, just, ara fa un any.

Em consolo amb els sentiments del testament de la Judit. “El poema forma part del llibre de poemes que tu Jordi li vas regalar, il·lustrant-lo amb un dibuixos una mica matussers de cirerers florits. És un sonet que ens mostra l’esperit de la Judit, la seva manera d’estimar i entendre la vida. Ens parla d’ella.” Aquests sentiments encara que sembli impossible em regalen serenor i pau, ja que la Judit està sempre en el nostre record i forma part de nosaltres mateixos, de les experiències i de l’amor que vam compartir. Aquest poema compartit amb els familiars i amics durant l’eucaristia d’acció de gràcies per veure com d’afortunats hem estat de tenir la Judit, em dóna forces per continuar endavant, per no defallir. No hi ha altra forma de vèncer la mort que viure la vida amb plenitud i amor. Els darrers sentiments de la Judit, fets lletra en el poema de Pablo Neruda, els saborejo davant la Mare de Déu de Meritxell, el vespre de primer d’any, de tornada de la missa comiat: “Cuando yo muera quiero tus manos en mis ojos/ quiero la luz y el trigo de tus manos amadas/ pasar una vez más sobre mi su frescura:/ sentir la suavidad que cambió destino./ Quiero que vivas mientras yo, dormida, te espero,/ quiero que tus oidos sigan oyendo el viento,/ que huelas el aroma del mar que amamos juntos/ y que sigas pisando la arena que pisamos./ Quiero que lo que amo siga vivo/ y a ti te amé y canté sobre todas la cosa,/ por eso sigue floreciendo, florida,/ para que alcances todo lo que mi amor te ordena,/ para que se pasee mi sombra por tu pelo,/ para que así conozcan la razón de mi canto.”

Amb els sentiments de la Judit en faig pregària a la meva Confident als peus de la qual han cremat tants llantions pregant per ella i els seus familiars. Sé que per a l’espòs, els fills, els pares i germans no hi ha paraules que els puguin consolar. Però goso transcriure el missatge de Miquel Martí i Pol: “No esteu sols, hem de seguir el camí.” I la meva Confident que ha acollit la Judit em somriu amb una pregària que estimo: “No ploreu, si m’estimeu./ Jo sols m’he passat/ a la cambra del costat./ Jo sóc jo, vosaltres sou vosaltres./ Allò que nosaltres érem/ els uns pels altres,/ nosaltres ho som per sempre més./ Pronuncieu el meu nom/ com l’heu dit sempre./ Parleu-me com sempre m’heu parlat./ No useu un to diferent,/ ni tingueu un posat seriós i trist./ Continueu rient de tot allò que ens feia/ riure junts./ Pregueu, somrieu, penseu en mi,/ pregueu per mi./ Que el meu nom sigui pronunciat/ com ho ha estat sempre,/ sense èmfasi de cap mena,/ sense ni una traça de foscor./ La vida significa tot allò que ella/ ha significat sempre./ El fil no s’ha tallat./ Per què jo he de ser estranya al vostre pensament/ simplement perquè sóc fora de la vostra vista?/ Jo us espero. No sóc lluny,/ només a l’altre costat del camí./ Veieu! Tot està bé.”

Nota que la Judit havia deixat a una amiga per animar-la i que ara aquesta amiga em fa arribar: