Desinstitucionalització del cristianisme i transmutació de la religió

Revista Valors Octubre, 2023 pp. 32-33. Vivim en una societat postreligiosa?

Jordi Corominas, Doctor en Filosofia i codirector de la revista Perifèria

DESINSTITUCIONALITZACIÓ I TRANSMUTACIÓ DE LA RELIGIÓ

"No creure és creure”

Unamuno

Tot sembla indicar que la religió, lluny de retrocedir, s’està estenent. La pèrdua de rellevància social de les religions institucionalitzades, l’anomenada secularització de les societats, no ha comportat la desaparició de la religió, sinó més aviat l’expansió mitjançant la transormació de la seva forma de presència social. Per això, són molts els autors que parlen de “postsecularizació” entesa com un procés de reintroducció de la religió o reencantament, en un quadre de crisi social i cultural generalitzada.

La institució religiosa perd pes

De fet, Peter Berger (1929-2017), sociòleg de les religions i un dels grans teòrics de la secularització de les societats, en una tremenda honestedat intel·lectual, va rectificar en les seves últimes publicacions la tesi que havia defensat durant la seva vida acadèmica. Així, en l’últim treball col·lectiu que va dirigir deia: “La idea segons la qual vivim en un món secularitzat és falsa. El món d’avui, amb algu- nes excepcions, és tan furiosament religiós com sempre ho ha estat; fins i tot ho és més en determinats llocs. Això significa que tot un conjunt de treballs estampillats pels historiadors i els sociòlegs com a ‘teoria de la secularització’ són, en el que és essencial, erronis” (The Dese- cularization of the World: Resurgent Religion and World Politics, 1999, p. 22). I explica amb sorna, referint-se a Nietzsche i a la seva proclamació de la mort de Déu, que un dia, sortint de Harvard, va veure un adhesiu que posa- va: “Estimat senyor Nietzsche: Vostè està mort. Sincerament seu: Déu”. I afirma: “Això s’acosta força a la realitat

empírica del nostre temps” (Los numerosos altares de la modernidad, 2016, p. 50-51).

La major part de la població dels països europeus (una altra cosa són els Estats Units i altres continents) ha deixat de participar en les pràctiques religioses tradicionals i, si manté creences religioses, són de caràcter més individual lluny del règim de cristiandat que ha regit Europa durant segles. En aquest sentit, més propi que parlar d’un procés de secularització és parlar d’un procés de “desesglesiastització” i d’individualització. Ja no hi ha una institució, o es va debilitant, que porti el comandament dels assumptes espirituals i, amb aquesta pèrdua de poder de les esglésies cristianes europees, emergeixen nous poders religiosos substitutoris.

Tampoc crec que s’encerta ben bé quan es diu que vivim en una societat “postcristiana”. Això pressuposa que algun cop la societat ha estat cristiana i, més aviat, el que s’ha viscut és en un règim de cristiandat (identificació de l’església amb l’estat i tota la societat) i constantinià (aliança de l’església amb el poder temporal), dels quals en- cara no s’ha acabat pas de sortir, que es troben als antípodes del cristianisme.

Increment de la “no religió”

És veritat que algunes investigacions recents sobre la pràctica religiosa en el món assenyalen que la tendència que més creix, sobretot a Europa, és la dels que no per- tanyen a cap religió. Les persones que es defineixen com a atees i agnòstiques són gairebé residuals, mentre que sembla que els “no religiosos” guanyen pes a tot arreu. Segons l’Enquesta Social Europea (European Social Sur- vey, 2016) hi ha 8 països europeus on la majoria afirma no tenir religió, amb una proporció més alta com més jove és el grup. En països com Suècia, Noruega i Dinamarca, més del 70 per cent de la població diu que no és religiosa, i el 60 per cent a Hongria, als Països Baixos, Gran Bretanya i altres. Fins i tot als països catòlics menys secularitzats, la no religió és estadísticament significativa, amb un 11 per cent a Polònia, un 30 per cent a Itàlia un 37 per cent a Es- panya i un 46 per cent a Portugal.

Però què vol dir exactament ser “no religiós”? Ser “no religiós” no significa necessàriament ser agnòstic o ateu, sinó, sobretot, que no es pertany a tradicions espiritu- als històriques amb institucions fortes com poden ser el cristianisme, el judaisme o l’islam. Els mateixos estudis que destaquen el creixement dels “no religiosos” asse- nyalen com a predominant entre els que s’autodefinei- xen com a tals una mena de religiositat tova o light més estesa com més joves són els grups estudiats. La majoria dels “no religiosos” no es consideren ateus i, si s’hi consi- deren, no tenen problema a combinar el seu ateisme amb creences en fenòmens de caràcter paranormal, supers- ticiós, màgic o sobrenatural i amb un sentit de connexió moral amb el món o el cosmos. Segons l’European Values Study de 2014 entre els “no religiosos” d’Europa hi ha força més gent que entre diverses opcions de resposta a la pregunta “quina afirmació s’acosta més a la vostra creença?” trien “hi ha un esperit o força vital” que no pas l’opció atea (“no hi ha déu personal, esperit o força vital”). A Letònia, per exemple, el 60 per cent dels adults “no religiosos” diuen que creuen en el destí (és a dir, que el curs de la vida està preordenat en gran part o totalment), mentre que el 54 per cent diu que creu en els miracles i el 62 per cent creu en l’existència de l’ànima.

L’origen del terme ‘increença’

El terme increença traducció del terme incroyance en francès i de l’unbelief anglès, a part que no ha fet gaire fortuna en llengua catalana ni castellana, és també força enganyós. Vol designar la pèrdua total o parcial de la “fe cristiana”, més o menys majoritària fins fa poc a molts països, i alhora que no es comparteix la imatge que es té de l’ateisme com a anticlerical, “descregut” o “rebel”. És a dir, amb aquesta denominació es busca diferenciar-se tant dels vells ateismes militants com de les velles religions, però no nega pas tota classe de creença religiosa.

Malgrat que nocions com “no religiós”, “increient” o “no creient” són cada cop més populars a Europa, són de- nominacions força confuses perquè agrupen persones que poden seguir alguna religió diferent de les tradicio- nals, o persones indiferents, atees o agnòstiques. S’ha de tenir molt en compte que ser religiós no vol dir ser mono- teista. Tampoc vol dir creure en algun déu (hi ha religions sense déus) o estar obert a la transcendència. Són diver- ses les religions que no es refereixen a res exterior al món, que identifiquen Déu amb el món o que es limiten a cer- car la plenitud de la vida humana. Ser religiós vol dir que es troba o que es fa una experiència de sentit que va més enllà de la pura creació humana. I, conseqüentment, ser ateu no vol dir no creure en Déu, vol dir, molt més radical- ment, que es creu que no es pot trobar res ni en nosaltres ni en la realitat profunda que ens pugui donar sentit, o

que orienti els nostres actes, a part de les nostres pròpies creacions; que no hi ha cap mena de “salvació”, “redemp- ció”, “moksa” (’alliberament espiritual’ en la tradició hin- dú), “duhka”, (’alliberament del sofriment’), justificació, ni res que orienti el que fem.

A part de la pervivència de formes tradicionals, d’un ateisme i un agnosticisme minoritari i un bon gruix d’indiferentisme, crec el que es viu a Europa és la fi de la cristiandat, del patrimoni religiós de determinats grups (ca- tolicisme i protestantisme bàsicament) i la transmutació d’aquest patrimoni en múltiples religions (líquides, naci- onalpopulistes, ecològiques, transhumanistes) algunes de molt antigues i d’altres de ben noves.

Jordi Corominas és professor de l’ISCREB, codirector de la revista Perifèria i ha publicat Entre els déus i el no res (Fragmenta, 2022)