Ressenyes

Fa sis anys, el març de 2019, a les pàgines del Sarment parlàvem de la publicació del llibre Morir a cavall dels vents, de Jordi Coromines i Llorenç Planes, en un article sobre la presentació del llibre, fet pels seus autors, i en la ressenya que en vam publicar nosaltres. Ara tenim la sort de poder gaudir d’una segona novel·la, El costat fosc del Cadí, dels mateixos autors i amb els mateixos protagonistes principals, encapçalats pel tenaç, malparlat i políticament incorrecte, però sentimental i íntegre, sergent Grabulosa, dels mossos de Puigcerdà.

En la trama argumental s’hi combinen un conjunt de subtrames engrescadores: la reaparició dels llegendaris “simiots” del Baridà —una mena de monstres ancestrals que terroritzen la població—; el mite de la princesa asteca Xipaguazín, filla de Moctezuma, casada al segle XVI amb un suposat baró de Toloriu i pretesament enterrada a l’església d’aquell poble; amb la llegenda del seu tresor introbable, que podria estar prop de la casa de la Vima, a Cava, i que es diu que fins i tot Himmler va fer buscar; la pel·lagra de Moctezuma, una malaltia estranya que sofreix un dels personatges; la història real del fals “emperador Guillem III de Grau-Moctezuma”, suposat descendent del monarca asteca que als anys 1960 i 1970 va estafar molta gent d’upa venent-los falsos títols nobiliaris i fent-se passar per Gran Mestre de l’orde dels Templers a Catalunya; la misteriosa presència de l’amfisbena —una serp amb dos caps, que fou alhora símbol dels asteques i dels templers, i que es troba en una pintura a l’església de Sant Martí de Puig-reig—; la repressió de la FAI a la Cerdanya el 1936, amb els assassinats del Córrec del Gavatx, i el misteri de la mort del Cojo de Málaga, líder faista que va morir el 1937 en una emboscada prop de Bellver, fet sobre el qual es barregen versions diferents... Tot això serveix de marc a una investigació entorn de l’assassinat d’una rica empresària catalanista, en què s’hi involucra també una trama catalana de blanqueig de capitals i l’activitat d’una màfia mexicana operativa a Andorra, i que acabarà provocant almenys tres morts més, mentre els mossos d’esquadra van de bòlit en una recerca farcida d’embolics, enganys i pistes falses.

Ara bé, igual com en la primera novel·la, la complexa investigació criminal és tan sols un pretext per a confegir un llibre excel·lent que és un cant al Pirineu català, centrat en la subcomarca del Baridà però extensiu a l’Alt Urgell, el Berguedà, el Ripollès, la Cerdanya, el Capcir, l’Arieja i les Valls d’Andorra. El profund coneixement del territori que tenen els autors es plasma en la toponímia precisa que fan servir i que descriuen amb rigor i amor; els santuaris marians del país (Queralt, Paller, Bastanist, Boscalt, amb personatges femenins que porten aquests noms); i indrets de noms suggeridors, gairebé màgics (Roca Viva, Estanys de la Pera, Mússec, Toloriu, Béixec, Estanà, Esterregalls, Targassona, Planés, Travesseres, Portella d’Engorgs, Colorriu de la Llosa, Prat de Xiuxirà...); o en les fondes i restaurants “d’altres temps” (ca la Bòrnia de Bagà, cal Basté d’Estana, cal Pajan de Saldes, El Galet i El Neret a Puigcerdà...), amb un important repertori gastronòmic de licors, bolets i herbes. A destacar l’enginyós Lo romanç del Baridà, dels mateixos autors, que encapçala les diferents parts del llibre juntament amb fragments de goigs de les quatre advocacions marianes esmentades i altres poemes i textos.

És molt important la tasca de recuperació de la llengua viva del país, amb els trets dialectals locals de personatges com la Nist i els seus pares, la Boscalt, la Marta o el Tamarro, en contrast amb el parlar xava barceloní del Miki o de la Lídia, o el mexicà del Charro. I encara, en el text s’aprofita per fer comentaris sobre aspectes tan diversos com el desgavell urbanístic, els efectes negatius del turisme de masses, la corrupció, el blanqueig de capitals, el procés independentista, l’auge de l’extrema dreta, la islamofòbia, el feminisme, la transsexualitat, les relacions de parella, la relació entre literatura i realitat, el coronavirus... Sense oblidar la síndrome d’Asperger, amb l’entranyable personatge de la Nist. Vaja, que els autors no deixen res per verd i, com qui no vol la cosa, sobre la marxa maten tot el que és gras. Ben fet.

Com de costum, bona part dels noms dels personatges corresponen a amics i coneguts dels autors, començant pels “fixos” Grabulosa, Girabal, Patola, Perdigó, Espluga, Sampedro... També hi ha noms de gent de Balsareny: així, si al primer llibre hi sortia un mossèn Leandre, una infermera Sallés o un metge Matamoros, en aquest hi reapareixen, en cameos d’homenatge, el psicòleg Joan Bonals, l’agent rural Francesc de cal Puntes, el jutge Ramon Cabana, l’intendent de policia Joan Bajona... Fa gràcia que hi surtin, amb noms i cognoms, tots els membres de la Grossband d’Andorra, el grup musical on en Corominas toca el saxo, i que aquí representen una divertida colla de delinqüents que no poden estar-se d’explicar acudits ni tan sols quan els engarjolen. I encara s’hi esmenten dos altres grups —aquests, tanmateix, ficticis— del territori: Els Simiots del Baridà, de Puigcerdà i la Ben Vius Band de Bagà, a part d’adaptar una cançó dels Catfolkin. En fi, que la geografia, la història, la parla i la gent del Pirineu hi tenen un paper fonamental.

El costat fosc del Cadí és un llibre que es llegeix amb el mateix delit i entusiasme amb què els protagonistes es cruspirien el contundent “menú dels simiots” que ideen a la pàgina 329. Amb l’interès inherent a tota novel·la policíaca, és clar, de descobrir “qui és el dolent”; tot i que el desenganyat sergent Grabulosa prou sap que, al capdavall, la policia només enxampa els culpables “de segona divisió”, ja que els autèntics grans manipuladors del crim a gran escala estan tan amunt que sempre s’escapoleixen. Vaja, que al final “els simiots sempre guanyen”!

Ramon Carreté

El cantó fosc del Cadí

Nascuts a Balsareny, entre el 1960 (els fets del Palau de la Música, amb el Cant de la Senyera i la repressió immediata posterior; l’estrena de la sèrie d’animació Els Picapedra) i el 1961 (fundació d’Òmnium Cultural, publicació del primer número de la revista Cavall Fort i els Beatles fan el seu primer concert); han compartit la docència i la recerca (sigui a l’escola, l’institut o a la universitat); comparteixen inquietuds i interessos: l’alpinisme, la lectura, la literatura, el país, les tertúlies a l’entorn d’una bona taula, un humanisme d’esperit renaixentista ( traduïble a una curiositat per tot, amb una actitud de replantejament i recerca).

Hi ha novel·les que fan lectors i aquesta n’és una. Com a mínim, per set raons:

1. Pel preu d’una història, aquí hi trobareu un munt d’històries: reals i ficcionades; curioses, imaginatives, sorprenents..., amb un ventall amplíssim de temes i qüestions: l’animalisme, l’ecologia, el feminisme, les fake-news, l’hampa andorrana, el moviment anarquista a Puigcerdà, mitologia, tradicions...

2. Una trama que atrapa a l’entorn d’un hipotètic tresor asteca i el segrest d’una dona molt rica i misteriosa, amb la presència d’unes estranyes i inquietants icones templeres, bolets verinosos, la calavera del Cojo de Málaga, ... I tot això narrat d’una manera àgil, desimbolta, amb una alternança fluïda de diàlegs, narració i descripció: una descripció no pas ornamental, sinó suggerent i ben capaç de saber transmetre sensacions, com correspon a la bona literatura: “Els hiverns nevats provocaven una estranya sensació al Grabulosa. Li agrada aquella capa blanca que, cobrint-ho tot, feia que els Pirineus semblessin més gegantins, i les persones més insignificants.”

3. Uns personatges molt ben caracteritzats, molt humans i, per tant, perfectament creïbles (simiots inclosos). El sergent Grabolosa és un Montalbano a la catalana ( un tipus d’investigador poc explotat en la literatura negra en català, a banda del Butxana de Ferran Torrent; el Lluís Arquer de Jaume Fuster; el Celso Mosqueiro d’Antoni Serra; en Felip Marlot de Joaquim Carbó, el detectiu Flanagan d'Andreu Martín...). Veterà del cos de mossos d’esquadra i cap d’investigació dels Pirineus Occidentals; fill de

Gisclareny, de pare contrabandista; seixanta anys, fet i deixat estar; desmanegat; mig calb i mal afaïtat; amb una vida privada grisa i poc rellevant ( aparellat d’aquella manera, sense fills), però amb un bon nas a l’hora de lligar caps i treure informació de sota les pedres; amant del seu paisatge, de la seva gent i la seva cuina; li agrada el whiski, els gintònics i sobretot el licor de ceps; li costa abraçar; és sorneguer, taciturn, li agrada buscar bolets; intuïtiu; descregut; historiador aficionat; àcrata; amb una expressió de desmenjament, pròpia de qui n’ha vist i passades de tots els colors: “Pots comptar!” Fins i tot té un racó de pensar: un banc de Guils. Fa bona parella amb el seu col·laborador, el caporal Girabal, fill d’Artés, optimista, autodidacte i cultivat...

4. La llengua i el llenguatge: una llengua genuïna, gens literària, amb un lèxic molt arrelat al parlar del territori: algom, tresqueres, tirons, aufranys, tracanets... Cada personatge parla amb el seu accent: “Calrà pas que hi patiguis més”, “Deixeu-lo en pau, llamp que te fot, colla de toca-figues” “Soc pas una conservacionista i me’n foti dels parcs nacionals i aqueixes coses” (Boscalt), “Os pedrer!, io només vai apriar una mica la cosa. Donques no és pas pas cap mal que io ajudàs els animals a morir.” S’hi recuperen

expressions, dites i frases fetes, algunes de les quals són veritables troballes de creació pròpia: “Sembles una paret sense arrebossar” “Més traïdor que un matxo”, “Té un cap com un pom d’escala” “Li va posar un cap com el tabal de la Patum”, “Em sento com el peix en el rostoll” “Qui empaita dos conills no en caça cap”.

5. L’humor. No és un element imprescindible, però sempre s’agraeix. A tall d’exemple, llegiu, si no, el debat que entaulen en Grabulosa i en Girabal (pàg. 24 i següents) sobre realitat, literatura i ficció, amb al·lusions als mateixos autors, en un exercici molt divertit de meta literatura.

6. És una història molt visual. En llegir-la ja en veus, si no un telefilm, les vinyetes de la novel·la gràfica. Sovint contraposem el món dels llibres amb el món audiovisual: novel·les com aquesta en són la síntesi.

7. L’ecoliteratura és això: relligar la universalitat amb històries, ambients, referents, paisatges, formes de viure i de parlar entroncats amb el territori i la seva gent.

Jordi Estrada

Bagà, 13 de setembre de 2025