Ignasi Moreta, No prendràs el nom de Déu en va

La idea central del llibre és que no podem utilitzar a Déu per justificar les nostres dèries o els nostres anhels de poder. L’Ignasi Moreta ens fa veure d’entrada que una de les crítiques més poderoses, sinó la que més,  a la perversitat de les religions, es troba precisament en el centre i el decantat dels monoteismes perquè el segon manament no és més que una mena de autovacuna contra el fanatisme i contra totes les bestieses que es puguin fer en nom de Déu. Dic expressament que potser és la més poderosa de totes perquè aquesta crítica ens permet percebre el nucli del cristianisme, i de retruc dels monoteismes, més enllà de la caricatura de les seves pràctiques, tradicions i proclames. I, per tant, ens possibilita distanciar-nos-en o prendre partit per ell amb molt més coneixement de causa. D’altra banda, no és poca cosa, si pensem amb el difícil que és la autocrítica personal i grupal, que aquesta ja apareixi en l’acte fundacional dels monoteismes. El gran mèrit de l’Ignasi és posar en majúscules i en el primer pla aquesta càrrega en profunditat contra els perills de la religió continguda en el cor de la religió mateixa.

A partir d’aquesta intuïció central l’Ignasi  desenvolupa diferents temes i pràctiques on clarament la mateixa religió conculca un dels seus manaments bàsics. En primer lloc, defensa la pregaria d’agraïment o lloança enfront de la de petició, perquè aquesta segona sovint desemboca en una relació interessada i no gratuïta, en una mena de transacció: faré això o allò a canvi de que em curis, etc.  En segon lloc, mostra la importància de no jurar recalcada en els evangelis, i no només perquè el jurament esdevingui fàcilment mentida, sinó perquè l’acte de jurar es mou en una lògica de correspondència (els déus premien els que compleixen els seus juraments i castiguen els perjuris), no gratuïta, que el cristianisme combat i perfora. En tercer lloc, ens ensenya com tota mena de fanatisme, intolerància i fonamentalisme utilitza a Déu com a principi justificatiu incapacitant-nos per dubtar i prendre sanament una certa distància, fins i tot de les nostres creences més pregones. En quart lloc, ens indica com n’és de terrible creure’s bo, o al costat dels bons, amb la conseqüència de col·locar els altres en el bàndol dels dolents. No podem escapar-nos de l’ambigüitat com fa pales l’Ignasi Moreta a través de les reflexions de Lluís Duch. En quint lloc, fa una crítica aguda al providencialisme, al happy flowers, que infantilitza a Déu veient-lo en qualsevol coincidència o manifestació natural i reduint-lo a un actor més del tauler humà. També val molt la pena destacar la crítica que l’Ignasi fa a la blasfèmia: no blasfema qui no és creient, en canvi, si que ho fa  qui des de dins d’una determinada creença religiosa instrumentalitza a Déu posant-lo al servei d’interessos humans. En sisè lloc, defensa la teologia negativa perquè del Déu totalment altre en podem parlar amb més propietat dient el què no és, que no pas el que és. En tot cas, la teologia negativa té una funció purificadora: evita que es pugui reduir a Déu a un ens més del món. En aquesta línia Moreta destaca el cultiu del silenci interior com una de les millors paraules de Déu i al teòleg Bonhoeffer que diu que cal viure davant Déu com si Déu no existís en una fe adulta, fora de tot infantilisme i intent de manipulació a partir dels nostres interessos.

Finalment cal subratllar que la intenció del segon manament, que ja apareix a l’Èxode, és totalment alliberadora. No podem convertir a Déu en un ídol davant del qual ens agenollem, no ens podem agenollar davant de res que no siguin les persones singulars de carn i ossos, perquè simplement, com Déu quan seguim el segon manament, no son coses. En definitiva, es tracta d’una lectura molt recomanada que, en la seva brevetat i facilitat, té un calat de molta fondària que ens convida a una llarga, serena i fructífera meditació.

Jordi Corominas.